Cobble Hill

Ahir al matí vam fer maletes, vam mirar amunt per dir adéu a l'Empire State i vam triar l'opció barata, metro, per fer cap al 180 d'Atlantic Avenue, Cobble Hill, Brooklyn. El metro neoyorquí és, sens dubte i com a mínim, entretingut. Cal saber a quina boca has d'entrar, quina línia  has d'agafar i on t'has de col.locar per baixar a la parada adequada i no pas a Brownsville, on t'entrarien ganes d'apretar a córrer. I tot això sense quedar-te arraconada entre un raper vingut a menys i un sij.

Hem arribat al lloc previst, a l'hora pactada. El 180 és al costat d'un punt de trobada del món musulmà del carrer: hi ha una cafeteria àrab, una barberia àrab oberta les 24 hores i dues dones tapades amb el niqab assegudes al portal.

Pugem dos trams d'escala amb solera, arrossegant unes maletes que ja pesen més que fa dotze dies. La solera ve de la moqueta, que no ha vist la llum des de 1908.

La Pamela ens obre amb un somriure encantador del Middle West. Deu tenir alguna edat compresa entre els 49 i els 60 (per a 49, una mica passada, per a 60, stupenda). Ens acomoda eficaçment i no triga gens a parlar-nos del seu "boyfriend", que aviat descobrirem que té entre 10 i 20 anys menys, i que segons el Xavi, està amb ella pel pis i pel piano (jo tinc una versió més clement i romàntica de l'assumpte).

El fet és que la nova ubicació ens ha enamorat. Efectivament, Brooklyn és tota una altra cosa. Més relaxat, menys stylish, molt més arborescent i des d'aquí veus Manhattan, cosa que no pots fer des de Manhattan.